A l’institut les inquietuds i les preocupacions dels teus companys no acostumen a ser les mateixes que les teues. Junts en un mateix espai per qüestions arbitràries, geogràfiques o totes dues. Açò pensava jo cada volta que intentava explicar les meues “ocurrències”, com els meus companys deien als meus pensaments (“quines ocurrències que tens Pat!”). Crec que és per aquest context que la pel·lícula El cielo sobre Berlín, que podríem dir-li lenta o fins i tot avorrida, em va impactar tant. Un film meitat en blanc i negre, meitat en color, on no passa gairebé res, on tot són idees. A la primera part de la pel·lícula, dos àngels volen sobre Berlín i observen les persones. No veuen els colors però sí els interiors de les persones. Ells són el fil conductor de les vides tan diferents dels habitants de Berlín. La imatge d’una persona qualsevol i el seu pensament subtitulat; un conjunt heteregoni, una reflexió de l’existència humana. Mentre els meus companys s’adormien jo anava seguint emocionada aquelles lletres grogues que passaven més de pressa del que jo haguera volgut, sense deixar-me gairebé temps per pair allò que deien però el suficient per despertar una sensació entremesclada amb perplexitat i satisfacció. Mentre llegia pensava com algú havia pogut concebre i després produir un obra sobre els altres, sobre les diferències, sobre què li passa al veí d’enfront que fa eixa cara o perquè té aquest gest aquell que s’asseu enfront meu al metro (tot i que després descobriria que afortunadament Wenders no va ser l’únic). Històries que jo havia inventat per desconeguts (i que encara invente) de sobte es reflexaven en una pantalla.
A la segona part, un dels dos àngels opta pel color i es converteix en una persona mortal motivat per l’enamorament d’una trapezista de circ. Però en definitva la pel·lícula és un repàs breument reflexiu sobre els interrogants (fases per altres) de la vida humana: l’amor, la infància, l’amistat, el circ (la vida). Uns mots que jo abstraia i intentava racionalitzar, donar-li un sentit, una ubicació mental, espaial, temporal dins i fora meu. Unes reflexions que vaig compartir plenament per primera volta amb Wenders (tot i que Un Mundo Feliz també em va donar algunes pinzellades). Després de passar de la incredulitat a la sopresa, de la satisfacció a l’empatia, de la reflexió inquieta a l’equilibri tranquil, vaig eixir d’aquella aula amb la sensació del boig de creure que no està boig. També va ser gràcies a El Cielo sobre Berlín i, per motius en aquestos moment secundaris, que vaig descobrir Ítaca, el millor poema dels que he llegit de Kavafis. Una altra de les primeres portes que vaig obrir cap al descobriment de certs productes culturals que reflexaven allò que jo intentava dir i que ningú comprenia.
Probablement, si hui per hui, que estic envoltada d’altre ambient, deprés d’haver llegit molt més, d’haver conversat molt més, veguera una altra volta aquesta producció no tindria ni molt menys aquesta impressió tan forta. Potser continuaria agradant-me però ja no seria aquella sensació de deixar de ser un marcianet.
