Carrer Hospital. Cinc carrers més, esquerra, dreta, dreta. Aquestes eren les indicacions per poder arribar-hi. O això ens van dir. Sí, carrer Riereta 7, al Raval. Gairebé passem de llarg si no fóra perquè des que vaig descobrir que un miope amb ulleres veia millor, estic capficada a llegir cada lletrer: Se buscan mujeres. Ja hi erem, preparats per una nit d'humor al Llantiol.
Gens no s'assembla el Llantiol a allò que imagines quan penses d'anar al teatre. Manca d'una gran entrada, no és majestuosa ni elegant. Més aviat estreteta, pintoresca i amb una certa olor a antic, a record infantil de casa de la besàvia. Aquell que ens atén, amb el seu barret de pintor parisí d'un molt jove segle XX, li aporta un caire encara més bohemi al Llantiol. “Porteu cura amb la costera”, ens diu. I darrere la cortina que separa l'entrada del saló, hi ha un xicotet escenari amb tauletes redones i cadires plegables, una visió que no ens decep sinó que ens atrau i ens captiva. Agafem l'obra començada però, tot i això, els riures continus ens adverteixen d'allò ens espera.
Se buscan mujeres
Una rossa i una morena, tòpic, típic i irrellevant. El cas és que en Se buscan Mujeres trobareu dues dones, en un escenari gairebé nu, adornat tímidament amb un penja-robes a cada cantó, que aconsegueixen crear imatges, situacions i llocs en la nostra imaginació fins al punt que els creiem reals. De sobte, la negror que diuen escenari es converteix en una biblioteca, en una farmàcia o un gimnàs. I som capaços d'imaginar els llibres, el farmacèutic i els aparells de gimnàstica.
Ana Moya y Wendy Olivé poden ser personatges diversos amb tan sols canviar de vestuari. En Se buscan mujeres les protagonistes són diferents estereotips de dona. Per fer-ho narrativament possible, la trama de l'obra és desenvolupa en un càsting. Cada actriu que es presenta a un, representa un estereotip i, a més, en representa un altre en el paper que ha hagut de memoritzar i interpretar a la prova escènica. D'aquesta manera, l'Ana i la Wendy interpreten per cada gag, dos estereotips diferents.
La variabilitat de rols és més evident en el cas dels papers de l'Ana, la qual cosa li permet patir canvis que palesen la seua capacitat d'adaptibilitat a qualsevol personatge. En el cas de la Wendy, el contrast és menys brusc però, així i tot, aconsegueix fer convincents, gairebé reals, cadascuna de les seues dones.
I quan acabes, la sensació d'haver d'estar agraïts i agraïdes a aquestes dos actrius, que es canviaven de vestuari davant nostre, sense restar-li, així, credibilitat a la seua interpretació sinó, més aviat, inspirar empatia. No t' han deixat ni un segon perquè et quedes en silenci i et trobes satisfet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario